Pau Casals ofereix un concert a la Casa Blanca, convidat pel president Kennedy. És l’any 1961. Des de l’exili, Casals manté la seva creuada a favor de la pau al món i el retorn de la democràcia a Espanya. Kennedy és la gran esperança per evitar que la guerra freda esclati en una guerra real de conseqüències inabastables. Casals i Kennedy s’admiren, però tenen idees ben diferents. El món penja d’un fil i les tisores per tallar-lo estan en ben poques mans.

Dues persones que parlen. Que dialoguen. Dues persones que recorden, que s’emocionen, que entren en conflicte. Un espai i uns personatges. Això és teatre. Teatre que enganxa, que planteja interrogants, que ens fa pensar. Teatre amb majúscules. Això és “Un Concert a la Casa Blanca“. Casals i Kennedy que es troben i parlen. I diuen. I miren més enllà. I viuen situacions impossibles. I ho fan dalt d’un escenari. I els podem sentir. Kennedy i Casals. Dues personalitats fortes i convençudes que es van asseure per parlar cinc minuts i en van parlar més de cinquanta. Escoltem-los i revisquem-los.

Un concert a la Casa Blanca és un espionatge d’aquella conversa, un ull indiscret que pretén ser fidel al que es van dir i que s’imagina el que s’haurien volgut dir.